Anàlisi de les eleccions al Parlament de Catalunya

L’ensorrament del tripartit

Tal i com es podia preveure, aquestes eleccions han estat marcades pels efectes de la crisi econòmica global que han fet trontollar els sistemes financers de mig món. La inoperància del govern Zapatero a l’hora de gestionar aquesta situació i les seves mesures impopulars que, de retruc, afectaven al líder del PSC, José Montilla, han acabat per enterrar les aspiracions de reeditar mandat per part dels socialistes catalans. En unes xifres esfereïdores, els electors han castigat durament a una formació que ha obtingut els pitjors resultats des de la tornada de la democràcia als anys vuitanta. El 28 de novembre no només ha suposat la derrota de Montilla, sinó que actua com un avís per a Jordi Heureu i Rodríguez Zapatero. La possible pèrdua de l’alcaldia de Barcelona, feu socialista per excel·lència, a les pròximes eleccions municipals que es celebraran al maig de l’any vinent han disparat l’alarma dins el partit. D’aquesta manera, en un intent de buscar una nova imatge, es podria avançar el Congrés del partit on, suposadament, hi hauria un relleu en la Secretaria General. De la mateixa manera, en vista a les eleccions nacionals del 2012, el President del Govern espanyol ha d’intentar mobilitzar el poble català en favor del vot socialista ja que, en cas de reproduir-se la situació d’aquest vespre, perdria tota opció de fer front a Mariano Rajoy. El rostre afectat de Miquel Iceta durant la seva compareixença era el viu reflex de la derrota, la derrota d’un partit que, juntament amb el seu poc carismàtic líder, havien perdut tota credibilitat.

La davallada, tot i això, no tan sols ha afectat al PSC, sinó que també es pot traslladar als altres integrats del Tripartit. Tant ICV/EUiA com ERC han experimentat un descens respecte als resultats obtinguts l’any 2006. Si bé la caiguda dels verds ha estat menys notòria, la formació liderada per Joan Puigcercós ha sofert durament el desgast d’estar al govern durant dues legislatures. L’adveniment de noves propostes independentistes i la fugida de “vots útils” cap a CIU son els presumibles detonants d’una derrota anunciada.

D’aquesta manera, els comicis d’aquesta nit han servit per acabar amb vuit anys de Tripartit. Un Tripartit que ha estat durament sancionat en unes eleccions on el poble català, mostrant el seu descontent per la gestió realitzada durant els últims anys, ha deixat unes esquerres molt dèbils pels pròxims quatre anys

 

Solidaritat Catalana, la nova alternativa independentista 

El resultat que ha obtingut la formació independentista es podria resumir perfectament amb el somriure del seu líder, Joan Laporta. En la seva breu entrevista amb Josep Cuní, l’expresident del F.C. Barcelona s’ha mostrat radiant davant de les càmeres conscient del seu èxit. Solidaritat Catalana, un partit creat fa quatre mesos, ha entrat amb una empenta espectacular al panorama parlamentari català obtenint quatre escons en la seva primera participació en unes eleccions. Aprofitant-se del descontentament generat envers d’ERC, la principal força independentista del país, Solidaritat Catalana ha estat capaç de reunir un nombre força més elevat que l’obtingut per l’alternativa de Joan Carretero. Els votants independentistes, aquells que es sentien més contrariats amb la sentència del Tribunal Constitucional, han optat per donar suport a un partit que mostra la intenció de proclamar la independència de Catalunya durant la pròxima legislatura. A pesar de la qüestionable voluntat del poble català a l’hora d’iniciar aquest procés, les veus de SI han marcat com a condició sine quan non la ruptura amb Espanya per tal de fer de Catalunya una nació pròspera. 

Mas, president

Després de tres anys d’intents fallits, Artur Mas serà investit com a nou President de la Generalitat. L’extensa majoria que demanava el líder convergent s’ha complert facilitant la formació d’un govern sòlid. Mas, que ha dut a terme una campanya exempta d’errades, ha sabut aprofitar-se del desmantellament del Tripartit amb una gran campanya per mobilitzar el vot dels ciutadans. Una campanya on, a més, s’ha evidenciat la voluntat de construir un projecte de país ambiciós que, en un acte de centrisme, ha intentat desmarcar-se de les propostes independentistes. CIU entrarà al govern de la Generalitat amb el clar objectiu d’aconseguir el concert econòmic amb Espanya, però en cap cas mostra cap tipus d’intenció de separar-se’n - de moment-.

La il·lusió que transmetien els centenars de persones congregades aquesta nit a l’Hotel Magestic de Barcelona, seu del partit durant aquesta nit, donaven una imatge de unió i voluntat de progrés que, en certa manera, conferia una sensació d’esperança. L’esperança de deixar enrere la discutible gestió del Tripartit i engegar nous reptes i projectes que intentin remuntar un país impregnat d’una apatia generalitzada.

Participació sorprenent

La participació ha estat una de les grans sorpreses de la nit. Tots els experts havien pronosticat un baix percentatge d’implicació ciutadana que, inclús, podia superar el preocupant 56,6% en que s’havia situat als comicis celebrats l’any 2006. Tot i això, el poble català no s’ha deixat endur per la creixent desafecció política regnant al país i, en un acte de valentia i voluntat de canvi i progrés, ha contestat amb una categòrica reprimenda a la gestió del Tripartit. El 59,95% en que s’ha situat finalment la xifra de participació, tot i no ser molt elevada, enforteix la societat catalana.

El populisme també arriba a Catalunya

Molts telespectadors que han seguit la jornada electoral per tv3 segur que han viscut amb angoixa la virtual entrada de Plataforma per Catalunya al Parlament. A pesar que el partit de Josep Anglada no ha aconseguit finalment el seu objectiu, és destacable el gran nombre de vots que ha obtingut una força que només es dedica a fomentar l’odi i el recel entre els ciutadans. Altres líders populistes europeus com Geert Wilders han aconseguit fer-se amb un paper força important en llocs tradicionalment liberals, democràtics i tolerants com Holanda o Suècia. Des d’aquí vull mostrar la meva preocupació davant aquest nou panorama que, a mode d’una reproducció mimètica, recorda a l’adveniment de les dictadures feixistes europees que, més tard, van desembocar a la Segona Guerra Mundial.